Narratives de l' Exposició Esglaó a la Fam(a) DACS 2024

 

Ens trobem a l'escala a 10 minuts i què dic? sóc introvertida i estic nerviosa. Benvingudes.

Visita NO guiada DACS, 25.10.2024

...La incomoditat se sent, no se sap com sostenir el cos, les mans, els ulls, inseguretat generalitzada...

Assistent de la visita NO guiada DACS.

DACS, és un col·lectiu artístic multidisciplinari i interseccional, que desplega la seva pràctica artística al territori de Sabadell i entorns culturals propers.

A inicis del 2024 amb la insistència i perseverança persistent d'Ariadna Galiana Forca, fundadora del col·lectiu el 2020, ens vam reunir per projectar la generosa invitació rebuda de Maia Creus, historiadora d'art i curadora, la qual consistia a participar de l'Exposició Gris Plom 2024, al Museu d'Art de Sabadell, habitant ni més ni menys que "L'escala" del museu. Precisament el mateix any la ciutat de Sabadell és anomenada Capital de la cultura Catalana, situant la cultura com l'eix central de la vida ciutadana, mostrant tota la capacitat productiva com una fàbrica creativa cultural. La ciutat efervescent per mostrar les seves potencialitats artístiques, va omplir els espais d'activitats culturals noves i d'altres no tant.

Poques persones ens coneixíem previ al procés creatiu, iniciat al febrer, el qual ens va portar a reflexionar i explorar les maneres de fer art, pensant en la crítica més enllà de la queixa, amb una visió de futur, a més de valorar les eines individuals al servei del col·lectiu, contribuir amb referents i sobretot conèixer-nos per aprendre de cadascuna, a cuidar-nos i compartir afectes. En el procés precisament, ens vam adonar de la responsabilitat que teníem d'ocupar aquest lloc, quines metodologies faríem servir per crear en col·lectiu, quines preguntes naixerien a partir d'allà, molts dubtes, alguns van desistir de participar-hi, altres ens vam quedar, creient amb més força en la criança mútua de les arts, aprofundint en processos metodològics i posant al centre el desig creatiu i la força transformadora del col·lectiu.

Ens han dit que L'escala només pot orientar dues possibilitats, dos trànsits binaris: pujar i baixar com l'estatus Quo o cuo d'una lògica corporal i representativa. L'escala del museu és un espai queer, “un camí no oficial” (Fenomenología Queer: orientaciones, objetos, otros. Sara Ahmed), un espai de malbaratament, en què no es generen relacions necessàriament importants, almenys no humanes, perquè a cada racó habiten insectes i altres microorganismes desitjosos per generar xarxes sostenibles. En definitiva, un espai en desús i capacitista, construït per a cert tipus de corporalitats i sensibilitats, on els cossos estan en moviment constantment, tots intentant anar cap a la direcció "correcta", almenys a la direcció hegemònica d'un museu blanc i colonial. L'escala com a símbol del capitalisme neoliberal, on l'ascens correspon a l'èxit, a la Fam(a) i el descens al fracàs, la caiguda que fa mal, que faci mal.

Però què passa quan un col·lectiu d'art contemporani busca trencar aquestes lògiques binàries de la institució colonial? Què passa quan una comunitat artística dissident i moltes vegades desplaçada del circuit cultural Sabadellenc, intenta produir obra des d'una organització horitzontal desjerarquitzada i produeix mitjançant pràctiques col·laboratives una obra comuna?, el museu està preparat per rebre propostes que sembrin dubtes sobre allò establert que entenen lexposició com un camp de proves, com alguna cosa a ser ocupat? Em pregunto si les obres d'art a l'interior d'un museu estan preparades per ser col·lectivitzades, contaminades, per ser queritzades com a molt. Si la institució està preparada per rebre obres vives, permeables, mutables i que les seves creadores siguin les criances per exemple.

Esglaó a la Fam(a) va ser la proposta que va desenvolupar el col·lectiu, inspirades en la frase "Des de la llàstima res, des de la dignitat tot" (La cultura es una autopista, los museos podrían ser jardínes. Lucía Egaña i Giuliana Racco. La traducción es nuestra). Comencem a visitar l'escala, qüestionant-ne l'accessibilitat, amb esglaons que pugen cap a l'èxit o baixen al fracàs, visualitzant els beneficis o bondats d'habitabilitat, (romantitzant-la també) mirar amunt i veure el cel, supralunar-lo, sentir el futur, estirar el coll i pensar en les constel·lacions que es construeixen entre propostes artístiques divergents, una pujada on la Fam(a) és mesquina i ens manté famolenques en desequilibri i precarietat constant.

A baix de l'escala, subterra, l'inframón, els avantpassats, potser les veus que fan donar sentit al que es fa. Tot i aquestes dificultats l'escala va adquirir vida, instal·lant una festa col·lectiva. Per primera vegada al MAS, ella va tenir veu i es va fer d'un cos, un ens latent, transitable i grapejable, això va fer que s'expandís l'espai i el cos. Finalment em pregunto, qui ha visitat la nostra proposta artística, els avantpassats o els que encara han de néixer?

Com a col·lectiu ens comprometem a qüestionar els espais d'art, fent-nos càrrec de la incomoditat tant dels nostres cossos com de les propostes artístiques divergents que volem veure als museus i institucions, amb l'objectiu de qüestionar el privilegi, la blanquitud i les estructures de poder als espais culturals, els museus han de donar cabuda a la subjectivitat, oferint experiències en diàleg amb els seus visitants. Podem fer servir els trepants per visibilitzar la crítica i les nostres inquietuds, trencar paradigmes que albirin una transformació cap al futur als espais d'art. Perquè som treballadores culturals i volem dignitat!

Gràcies a tota la comunitat d'amigues que ens donen suport i ens acompanyen al camí de la creació i producció artística.

Aquest és el primer text que escric en llengua Catalana, ho faig valorant les llengües que convergeixen al territori, respectant la cultura Catalana, però no puc deixar d'enunciar-ho a Castellà, la meva llengua materna vinguda del Sud global.

Escrit per Frank Trobok @franktrok

Edició de redacció @iolanda_filella

Fotografies @helena_torrent

@dacs_artistes @aunia_nisunin @helena_torrent @albadelbas @anna_vilarrubias @iolanda_filella @teresapamplona @putri @juditcarcolse @marta_riuda #xeivi @maiacreuscastellana @robertepiqueras @lestruchfabricadecreacio @museudartdesabadell

#artcontemporani #exposició #artsvives #territoris #Sabadell #cultura #GrisPlom2024 #esglaóalafama #decolonial

Text en Castellà

Nos encontramos en la escalera en 10 minutos y ¿qué digo? soy introvertida y estoy nerviosa. Bienvenidas.

Visita NO guiada DACS, 25.10.2024

...La incomodidad se siente, no se sabe cómo sostener el cuerpo, las manos, los ojos, inseguridad generalizada...

Asistente de la visita NO guiada DACS.

DACS, es un colectivo artístico multidisciplinar e interseccional, que despliega su práctica artística en el territorio de Sabadell y entornos culturales cercanos.

A inicios de 2024 con la insistencia y perseverancia persistente de Ariadna Galiana Forca, fundadora del colectivo en 2020, nos reunimos para proyectar la generosa invitación recibida de Maia Creus, historiadora de arte y curadora, la cual consistía en participar de la Exposición Gris Plom 2024, en el Museo de Arte de Sabadell, habitando nada menos que "La escalera" del museo. Precisamente el mismo año la ciudad de Sabadell es nombrada Capital de la cultura Catalana, situando la cultura como el eje central de la vida ciudadana, mostrando toda la capacidad productiva como una fábrica creativa cultural. La ciudad efervescente para mostrar sus potencialidades artísticas, llenó los espacios de actividades culturales nuevas y otras no tanto.

Pocas personas nos conocíamos previo al proceso creativo, iniciado en febrero, que nos llevó a reflexionar y explorar las formas de hacer arte, pensando en la crítica más allá de la queja, con una visión de futuro, además de valorar las herramientas individuales al servicio del colectivo, contribuir con referentes y sobre todo conocernos para aprender de cada una, a cuidarnos y compartir afectos. En el proceso precisamente, nos dimos cuenta de la responsabilidad que teníamos de ocupar este lugar, qué metodologías utilizaríamos para crear en colectivo, qué preguntas nacerían a partir de ahí, muchas dudas, algunas desistieron de participar, otras nos quedamos, creyendo con mayor fuerza en la crianza mutua de las artes, profundizando en procesos metodológicos y poniendo en el centro el deseo creativo y la fuerza transformadora del colectivo.

Nos han dicho que La escalera sólo puede orientar dos posibilidades, dos tráficos binarios: subir y bajar como el estatus Quo o cuo de una lógica corporal y representativa. La escalera del museo es un espacio queer, “un camino no oficial” (Fenomenología Queer: orientaciones, objetos, otros. Sara Ahmed), un espacio de derroche, en el que no se generan relaciones necesariamente importantes, al menos no humanas, porque en cada rincón habitan insectos y otros microorganismos deseosos por generar redes sostenibles. En definitiva, un espacio en desuso y capacitista, construido para cierto tipo de corporalidades y sensibilidades, donde los cuerpos están en constante movimiento, todos intentando ir hacia la dirección "correcta", al menos a la dirección hegemónica de un museo blanco y colonial. La escala como símbolo del capitalismo neoliberal, donde el ascenso corresponde al éxito, al Hambre(a) y al descenso al fracaso, la caída que duele, que duela.

¿Pero qué ocurre cuando un colectivo de arte contemporáneo busca romper estas lógicas binarias de la institución colonial? ¿Qué ocurre cuando una comunidad artística disidente y muchas veces desplazada del circuito cultural Sabadellece, intenta producir obra desde una organización horizontal desjerarquizada y produce mediante prácticas colaborativas una obra común?, ¿el museo está preparado para recibir propuestas que siembren dudas sobre aquello establecido que entiende la exposición como un campo de pruebas, cómo algo a ser ocupado? Me pregunto si las obras de arte en el interior de un museo están preparadas para ser colectivizadas, contaminadas, para ser queerizadas como mucho. Si la institución está preparada para recibir obras vivas, permeables, mutables y cuyas creadoras sean las crianzas por ejemplo.

Esglaó a la Fam(a) fue la propuesta que desarrolló el colectivo, inspiradas en la frase "Desde la lástima nada, desde la dignidad todo" (La cultura es una autopista, los museos podrían ser jardínes. Lucía Egaña y Giuliana Racco. Empezamos a visitar la escalera, cuestionando su accesibilidad, con escalones que suben hacia el éxito o bajan al fracaso, visualizando los beneficios o bondades de habitabilidad, (romantizándola también) mirar arriba y ver el cielo, supralunar, sentir el futuro, estirar el cuello y pensar en las constelaciones que se construyen entre propuestas artísticas divergentes, una subida donde el Hambre es mezquino y nos mantiene hambrientas en desequilibrio y precariedad constante.

Debajo de la escalera, subterra, el inframundo, los antepasados, quizás las voces que hacen dar sentido a lo que se hace. A pesar de estas dificultades, la escalera adquirió vida, instalando una fiesta colectiva. Por primera vez en el MAS, ella tuvo voz y se hizo de un cuerpo, un ente latente, transitable y manoseable, esto hizo que se expandiera el espacio y el cuerpo. Finalmente me pregunto, ¿quién ha visitado nuestra propuesta artística, los antepasados ​​o los que aún están por nacer?

Como colectivo nos comprometemos a cuestionar los espacios de arte, haciéndonos cargo de la incomodidad tanto de nuestros cuerpos como de las propuestas artísticas divergentes que queremos ver en los museos e instituciones, con el objetivo de cuestionar el privilegio, la blanquitud y las estructuras de poder en los espacios culturales, los museos deben dar cabida a la subjetividad, ofreciendo experiencias en diálogo con sus visitantes. Podemos utilizar los taladros para visibilizar la crítica y nuestras inquietudes, romper paradigmas que vislumbren una transformación hacia el futuro en los espacios de arte ¡Porque somos trabajadoras culturales y queremos dignidad!

Gracias a toda la comunidad de amigas que nos apoyan y nos acompañan en el camino de la creación y producción artística.

Este es el primer texto que escribo en lengua Catalana, lo hago valorando las lenguas que convergen en el

 territorio, respetando la cultura Catalana, sin embargo no puedo dejar de enunciarlo en Castellano, mi

 lengua materna venida del Sur global.